Avui volia compartir amb vosaltres un text que he trobat força interessant.
A vegades no ens adonem compte que les nostres pors són la pitjor herència que els hi podem deixar als nostres fills/es.
Jo des d'avui faig un propòsit de canvi.
...Les pors no son bones, o ...si?
De la pàgina web 
Publicat per Patricia Ramírez i Yolanda Cuevas
el 7 de maig del 2015.
Il·lustració: Kauê Oliveira (Escola Massana)
En el casa dels nens, les seves pors són fruit de l’educació, la sobreprotecció, els models de conducta, les interpretacions que el propi nen fa de les seves activitats i els missatges que rep de l’exterior. Aquestes pors poden evolucionar i no ser adaptatives, i poden perjudicar i afectar les seves diferents àrees de desenvolupament.
Del nadó a l’adolescència, les pors infantils van evolucionant i transformant-se. D’aquesta manera, ens podem trobar amb pors d’orígens molt diversos:
·Sorolls forts (veus, cops de porta o caiguda d’objectes).
·Que el deixis anar i perdi equilibri.
· Persones que no coneixen.
· Objectes que apareixen bruscament.
· Animals, independentment de la mida (gossos-mosques).
· Les màscares.
· La foscor.
· Caure.
· Éssers sobrenaturals (fantasmes, bruixes, monstres).
· Les tempestes i altres fenòmens climàtics.
· Practicar alguna activitat, com anar en bici o baixar pel tobogan.
· La mort.
· La separació dels pares, molt comuna a totes les edats.
· Els metges (o la sang i les injeccions) i, sobretot, el dentista.
· Els canvis.
· Fer el ridícul.
· Suspendre.
· Lesionar-se.
· Aspecte físic.
· Tot allò relacionat amb la inseguretat pròpia de l’etapa de l’adolescència.
Quan la por no evoluciona de forma eficaç i limita la vida del nen i adolescent, sorgeixen problemes que boicotegen el dia a dia.
Tanmateix, com s’originen les pors infantils?
Totes les persones portem programada la por de sèrie: és als nostres gens. En realitat, és una resposta natural que ens permet de fugir o defensar-nos en moments d’amenaça. Gràcies a la por, quan veiem algú que identifiquem com a amenaçant, ens posem en estat d’alerta per poder reaccionar si fos necessari.
Aquesta resposta és eficaç. Però tenir por a tots els estranys, o a cultures o ètnies diferents, és una por absurda que ens distancia i ens fa perdre oportunitats enlloc de permetre que visquem en una sana convivència. D’aquesta manera, si inculquem aquest tipus d’idees als nostres fills, s’educaran sota la discriminació i els prejudicis, amb pors que són inútils i que els limiten. Per tant, els adults hem de vigilar determinats comportaments i reaccions que creen pors en els nens o els condicionen perquè fan que siguin majors o més sostingudes en el temps. En definitiva, són pors que els nens no haurien desenvolupat si estiguessin en una altra família.
La por, per tant, s’educa, es copia i es contagia. Així, els pares més ansiosos, temorosos, porucs i sobreprotectors crien nens porucs i insegurs, amb baixa autoestima i poca iniciativa per temors infundats perquè els anticipen situacions catastròfiques i conviuen amb la tensió.
Els nens, de fet, poden aprendre a tenir por per imitació, i, si veuen que la seva mare es tensa, els agafa fort la mà i creua la vorera cada vegada que veu un gos, interpreten que els gossos són perillosos. Així, quan es troben sols i veuen un gos, és possible que plorin desconsoladament sense saber què fer. A més, cal tenir present que les emocions que el nen percep dels seus cuidadors condicionaran o modelaran les seves interpretacions o conductes, desenvolupant amb ell una personalitat amb més o menys pors.
En aquest sentit, el “No!”, “Para!”, “Quiet!” o “Compte!” estan molt bé quan la situació és alarmant, però si s’abusa d’aquestes expressions, el nen acaba concloent que el món és un lloc perillós per viure i això afavoreix relacions de dependència i d’indefensió, ja que el més normal és que els nens porucs no vulguin fer coses sols. Serien, per tant, pors injustificades i inculcades a cop d’ensurt que impedeixen que siguin autònoms.
A aquest tipus d’educació poden sumar-s’hi experiències personals que generen por, com un ensurt en la foscor; una onada que el desestabilitzi al mar; un gos que, mostrant alegria, el fa caure a terra, o un accident amb la bici, per mencionar alguns exemples possibles. Tot això va creant una motxilla d’experiències traumàtiques que, unides a la sobreprotecció, conformen una personalitat insegura i poruga.
Com podem educar emocionalment la por infantil?
La por als metges és freqüent entre els nens. Foto: serpadres.com
2. No esperis que el problema es desbordi i limiti la vida del teu fill per acudir a un professional. Parla amb naturalitat de les pors i no sobreprotegeixisles seves reaccions davant seu, perquè així reforces aquesta actitud.
3. No el ridiculitzis amb un “demà tots es riuran de tu”, ni te’n burlis dient-li “no et fa vergonya, grandet com ets?”, o l’etiquetis de “covard”, “poruc”, ni el comparis amb els seus germans o amics amb frases de l’estil “en Pere no té tanta por com tu” o “Aviam si n’aprens, de la teva germana”. Es diuen amb la intenció d’ajudar i motivar, però el que s’aconsegueix és debilitar l’autoestima del nen i que se senti sense recursos.
4. No dramatitzis les seves porsperquè són part del seu desenvolupament evolutiu. Explica-li que tu també vas tenir por al mateix quan eres petit i digues-li que és normal. Això els tranquil·litza, recorda-li que el pare o la mare són les seves figures de referència i els seus ídols.
5. No el castiguis per haver tingut por. La por és una resposta involuntària que fa que lluitis, fugis, o et quedis paralitzat. No hi ha intenció, en la por. Castigar una reacció que és incontrolable els farà generar més por i frustració. El que és controlable és treure dramatisme a la por, donar-los una explicació i recolzar-los, però no la pròpia reacció del cos.
6. Anticipa’t i treballa perquè sigui una persona segura. Visualitzeu situacions i parleu de com li agradaria reaccionar: així es prepara el seu escenari. En el cas de la foscor, per exemple, pots jugar de dia baixant les persianes. Això l’ajuda a familiaritzar-se amb la situació. Ensenya-li també estratègies de relaxació i control respiratori, són eines necessàries per a la seva vida infantil i adulta.
7. Comença un diari de les seves pors i proposa-li de continuar-lo quan sàpiga escriure. Recordeu junts les seves pors passades i que anoti com va superant les presents i les seves fites. Així anirà interioritzant la seva evolució i la seva capacitat de superació, necessària per a la vida.
8. No evitis les seves pors. Per superar-se, ha d’enfrontar-s’hi a poc a poc i en companyia de les persones que li donin seguretat, i el que fas està condicionant patrons futurs. És a dir, no li tapis les oïdes amb les tempestes, ni creuis el carrer quan s’apropi un gos. Però tampoc facis el contrari i el forcis a tocar l’animal o el llancis a la piscina perquè perdi la por a l’aigua definitivament. Accepta que cada persona té un procés.
9. Fomenta la comunicacióper parlar de les seves pors. El fet d’expressar-les ja l’està ajudant a enfrontar-s’hi. Fes servir la creativitat i no només les paraules: mireu llibres, contes, vídeos o pel·lícules, i creeu històries que tractin la seva por per familiaritzar-s’hi i treure-li la seva força.
10. Reforça tota conducta o petita fita que vagi aconseguint, no t’esperis al final. Al llarg del camí tots necessitem el suport i la força dels altres.
Quan les pors persisteixen i condicionen la vida del menor en el seu entorn familiar, escolar o social, les anomenem por irracionals i poden desembocar, per exemple, en fòbies específiques o en trastorns d’ansietat que empitjoraran la salut del teu fill i que requeriran la intervenció d’un professional. Per evitar-les, doncs, és important que acompanyis el teu fill en les seves pors; per fer-ho, hauràs de recórrer a la teva intel·ligència emocional però, a canvi, aconseguiràs que els teus fills creixin sans i feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada